REFLEXIÓ FINAL REPÚBLICA 2015

Hola família! Quan República ja s’acabava ens vam posar una mica melancòlics, de fet ens hi vam posar tant, que ens agradaria compartir amb tots vosaltres una petita reflexió escrita l’últim divendres a SY amb la que ens sentim tots molt identificats:

És divendres, 14 d’agost ja, qui diria que ja duem un mes aquí! El temps vola! Durant aquest temps, possiblement si preguntem als nens de la classe, ens diran que han après moltes coses, però nosaltres no n’estem del tot segurs. De fet, estem totalment segurs que n’hem après molt més d’ells, els quals, en resum, formen part d’una societat que van trobar la felicitat en la ignorància, com bé ens va dir en Gonzalo (amic basc que hem conegut aquí i ha ajudat molt a SyC) . La majoria d’habitants de Sabana Yegua no treballen; la poca gent que treballa té un colmado, una barberia o bé unes terres en les que cultiva yuca, plàtans, cebes… són una societat que no sembla preocupar-se per l’endemà, viuen el dia jugant al dòmino, xerrant amb els veïns, asseguts a l’ombra, vivint 7 persones en cases de 20m2 de xapa o dèbils maons, sense res, així són feliços.

La paciència és la mare de la ciència, amor, i la teoria del reforç positiu entre altres

Si alguna cosa hem après segur és que per ensenyar es necessita paciència i dedicació. Sorpresa va ser la dels primers dies quan te n’adones que de tota la classe que tens davant possiblement més d’un 95% l’únic que necessiten és que els facis una mica cas, que els escoltis. Si tenim 2 orelles i una boca és perquè hem d’escoltar el doble i parlar la meitat.

Aleshores, el primer que et preguntes és: com deuen ser els professors d’aquests nens?, si nosaltres,  que som uns joves gairebé sense cap experiència (molts ni tan sols hem donat una classe a nens a Espanya) ens sentim admirats per ells.

Sabana Yegua ens ha brindat l’oportunitat de mica en mica conèixer la realitat de les famílies, més desestructurades que no pas estructurades, on la normalitat és més semblant a la nostra anormalitat, i es que tenir 4 germans tots de pares diferents i viure a casa d’un pare que no és el teu és normal aquí.

Nens que per raons de la vida han assolit una maduresa mai vista a Espanya en les seves edats. Llavors ens preguntem, es això bo o dolent? Hem intentat buscar la resposta en les etapes de la vida:

• Infància: l’home és immadur i ha de jugar i aprendre, moment en que necessita més que mai l’estimació d’uns pares.
• L’adolescència: època de canvis i experimentar, acabar de madurar i aprendre a ser responsable, prendre noves decisions.
• I finalment l’adultesa:  moment en què l’home ja és madur i capaç de fer-ho tot per si mateix.

Havent passat per les tres etapes, hem arribat a la conclusió de que l’amor i el suport al fill per part dels pares és essencial per a tot infant, que del carrer es poden aprendre moltes coses, però el paper dels pares no pot ser substituït per altres figures. Tot nen necessita ser renyat si alguna cosa no la fa bé, però igual o més important és que sigui escoltat i felicitat per allò que fa bé.

Fent referència més directa ara a les classes de la escuelita, hem arribat a la conclusió de que els nens als que només renyes no funcionen, es frustren, s’ensorren, perden les ganes d’aprendre, i deixen perdre el seu futur per culpa d’un present que els estanca; en canvi, el que anomenem «reforç positiu» funciona a la perfecció: A) Quan un nen et faci un exercici malament o et digui que no sap alguna cosa, digues-li que no t’enganyi i que t’ho faci bé com sap, que no t’agraden els mentiders i deixa-li clar que és molt llest i pot aconseguir tot el que es proposi. Afegeix-li que en 2 minuts et tornes a passar per la seva taula per veure que bé que ho fa. B) Quan un nen no estigui treballant, digues-li que la mandra es deixa a casa, que ell sap moltes coses que tu vols que et demostri, que és molt llest. C) I quan un nen en sàpiga molt i et faci els exercicis ràpid i bé, anima’l a que treballi encara més amb exercicis extres, també a que t’ajudi a tu com a professor, fes-lo sentir important i responsable, que vegi que confies en ell.

El que ens  queda clar, és que hi ha frases que mai es poden dir als nens: «tu no serveixes per res», «no arribaràs mai enlloc», «ets un desastre treballant», «tu mai faràs alguna cosa bé»…. A tot nen se li han d’obrir portes, no els podem tallar les ales quan encara els estan creixent. Els hem de fer somiar i que aprenguin a lluitar pel que volen aconseguir, tot esforç té la seva recompensa. Deixar-los clar que les úniques barreres que tenen són les que ells mateixos es posen.

I per damunt de tot, sempre tenir present que els nens són nens. No podem pretendre que un nen es comporti com un adult, per tant, tot i que et diran mil cops que «no volen un lápiz sinó que un lapicero (bolígraf en dominicà)» o que «el lápiz no tiene punta» quan en veritat si que en té, s’ha de tenir paciència, tots hem sigut nens.

Caos educatiu i absència de disciplina i transmissió de valors

Et parlen del sistema educatiu d’un país, el qual està en la posició 146 de 148 d’ un rànquing mundial basat en el nivell de coneixements dels nens. A les classes, s’haurà tingut que repetir mil vegades que s’ha de estar en silenci, que no s’aixequin de les cadires, que no es llancin els bolígrafs o lapiceros com aquí diuen… tot i així, ho seguiran fent, però no deixarem de dir-ho, ja que per aconseguir una bonica platja s’ha de ficar poc a poc cada granet de sorra.

La falta de disciplina en bona part dels nens no justifica claudicar i no fer res; ara més que mai hem d’actuar.

Al veranito, per les tardes, s’ha intentat transmetre als nens valors com el respecte, la bondat, la netedat, la disciplina o la tolerància entre altres.

A Sabana Yegua s’ha hagut de treballar més la tolerància, hem après que el racisme no només existeix pels colors de la pell, sinó també entre països; d’aquí el nostre compromís ferm a lluitar per eliminar l’existent entre Haitians i Dominicans. Perquè igual que els rics lluiten per tenir encara més, els pobres també ho fan per no ser el més pobres de tots.

A Proyecto 4 s’ha treballat molt amb la formació de monitors, persones fermes i compromeses.

Finalment, a Proyecto 2C s’ha treballat el valor de cooperació, treballar junts per construir coses millors.

Els problemes es deixen a casa.

Hem descobert definitivament que els nens són un segon cervell del professor; de la mateixa manera que notaran si un dia estàs trist o angoixat, també notaran si estàs molt alegre. Els nens ens han fet aprendre que quan estàs content tot funciona molt bé, i al revés. Els nens poden estar més o menys moguts un dia, però si un dia surts de la classe dient que han estat pitjor que mai, el primer que t’has de plantejar és: com estàs tu avui? El llenguatge no verbal sol ser més potent que el verbal.

Hi ha hagut matins en els que un no s’aguantava dret i es sentia ofuscat, ja sigui perquè la calor de Sabana Yegua et deixa baldat, perquè aquell dia no et trobes massa bé o perquè senzillament tens un «bajón» per culpa de la distància; aleshores, veure als nens feliços al mirar-te, ens ha fet pensar en els altres i treure l’alegria que pensàvem que no teníem i l’energia que crèiem haver esgotat totalment.

Acabem aquesta reflexió remarcant que a cap nen se li han de tallar les ales, que els seus somnis es poden fer realitat si lluita i treballa dur, i que no deixarem de esforçar-nos perquè tot nen tingui una infantesa justa. De la mateixa manera que tot infant necessita una petit toc d’atenció quan alguna cosa no la fa bé, també necessita parlar i ser escoltat, animat i estimat. Les úniques barreres que una persona té són les que ella mateixa es posa.

Estar a Sabana Yegua ha estat indubtablement una experiència molt més que enriquidora i estem molt agraïts per tot el suport rebut des d’Espanya i la parròquia de Sabana Yegua. Esperem que us hagi agradat la reflexió família! Fins l’any que ve Sabana Yegua!

Us deixem un recull general de fotus perquè les gaudiu!